L'ORGANITZACIÓ DEFENSIVA DELS PIRINEUS

Després de la Primera Guerra Mundial, diversos països europeus comencen a fortificar les seves fronteres. França, per exemple, construeix la línia Maginot per protegir-se d'una nova invasió alemanya. Alhora, l’escalada de tensions i el rearmament militar s’estenen per tot Europa, amb règims com el de Mussolini a Itàlia i el de Hitler a Alemanya.

Un cop acabada la Guerra Civil i iniciada la Segona Guerra Mundial, i malgrat l’aliança del règim franquista amb l’Alemanya nazi, l’exèrcit espanyol temia una incursió alemanya a la península amb l’objectiu d’ocupar Gibraltar. Després de l’alliberament de França l’agost de 1944, i en un context internacional hostil contra els règims feixistes, també es temia la possibilitat d’una invasió de les potències aliades. És en aquest context global que, l’any 1939, l’exèrcit espanyol va començar a construir una línia fortificada al llarg de la frontera pirinenca, similar a altres estructures que havien bastit o estaven bastint la majoria dels països europeus.

L’Organización Defensiva de los Pirineos, actualment més coneguda com a Línia P, es va construir en diferents fases i havia de comptar amb 10.000 búnquers distribuïts en 169 Centres de Resistència, dels quals se’n va arribar a construir un alt percentatge, la majoria en terrenys particulars.

En un país empobrit i devastat per la recent Guerra Civil, la construcció d’aquesta xarxa de fortificacions es duu a terme de la mà de dures condicions de vida pels constructors i pel Pirineu. La postguerra es va viure en un ambient de repressió, misèria i por. La població va patir una greu escassetat d’aliments i recursos bàsics, agreujada per l’aïllament internacional del règim franquista durant els primers anys. L’economia de subsistència, el racionament i el mercat negre eren habituals, mentre que moltes famílies havien de lluitar per sobreviure en condicions molt dures.

En general, però, unes construccions envoltades per la incertesa de la seva possible obsolescència. Tot apunta que, en cas d’invasió, i sobretot després de la Segona Guerra Mundial, aquesta podria ser per aire o mar, atac per al qual les fortificacions no estan preparades. D’aquesta manera és probable que les construccions fossin ja obsoletes en el moment de la seva construcció, que comença l’any 1944 de manera generalitzada i no finalitzarà fins a mitjans dels anys cinquanta.

LA LÍNIA P AL BARIDÀ

De les més de 6.000 fortificacions de l'Organització Defensiva dels Pirineus que recorren la frontera pirinenca al llarg dels 500 km entre el País Basc i el Cap de Creus les de la Cerdanya conformen elements veritablement únics.

En cas d'una possible invasió terrestre, la comarca hi juga un paper fonamental, ja que és un punt estratègic de fàcil penetració seguint la vall del Segre. Segons les previsions inicials, aquestes defenses havien d'estar unides per pous de tirador, trinxeres o galeries subterrànies per facilitar-ne la connexió i n'hi hauria d'haver 10.000 a tot el Pirineu. Aquestes connexions però, no es van desenvolupar més enllà de la Cerdanya, segurament per la seva importància estratègica, on es concentren fins a 150 fortificacions.

Bibliografia recomanada:

• ALFARO GIL, Juan Manuel. Dos horas en los Búnkeres de la Jonquera. Editorial Les fortaleses Catalanes. 2009.

• CLARA, Josep. Els fortins de Franco. Arqueologia militar als Pirineus catalans.2010

•  CLUA MÉNDEZ, José Manuel. Cuando Franco fortificó los Pirineos, La Línea P en Aragón: La Jacetania. Editorial Katia. Zaragoza. 2004.

•  CLUA MENDEZ, José Manuel.Cuando Franco fortificó los Pirineos, La Línea P en Aragón: La Ribagorza y Sobrarbe. Editorial Katia. Zaragoza. 2007.

•  CLUA MÉNDEZ, José Manuel. Cuando Franco fortificó los Pirineos, La Línea P en Aragón: Alto Gállego. Asociación para la recuperación de los Castillos de Aragón.     Zaragoza. 2021

• IBAÑEZ SAMPOL, Albert. Franco i la línia P. La fortificació dels Pirineus (1940-1957). Els centres de Resistència 52 i 53 de la Cerdanya. Editorial Farrell. Sant Vicenç de Castellet (Barcelona). 2012

• PUNCERNAU, Carles. Els Fortins de Franco a la Vall de Ribes. Edicions MMV. Cornellà de Terri. 2019

•  SÁNCHEZ AGUSTÍ, Ferran. Maquis y Pirineos. La gran invasión (1944-1945). Ed. Milenio. 2001

Bibliografia complementària:

-          MENDIOLA, Fernando; BEAUMONT, Edurne. Esclavos del franquismo en el Pirineo. Ed. Txalaparta. 2007.

-          CALVET, Josep. Les muntanyes de la llibertat. El pas d’evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. Avenç. 2010.

-          CALVET, Josep; RIUDOR, Noemí; RIEU-MIAS, Annie. La batalla del Pirineu. Xarxes d’informació i d’evasió aliades al Pallars Sobirà, a l’Alt Urgell i a Andorra durant la Segona Guerra Mundial. Garsineu edicions. Tremp. 2011.

-          Revista Cadípedraforca. Dossier els Maquis i la Postguerra. Cassà de la Selva. 2010 Núm. 9.

•  http://www.youtube.com/watch?v=uaqS5i50PTU L’any 1989 TVE va fer una sèrie sobre els “maquis a Catalunya”. Una sèrie dividida en 7 capítols  dedicats a explicar la història dels guerrillers antifeixistes des dels seus inicis fins al seu final.

En aquesta secció trobareu una recopilació d'articles sobre búnquers, trinxeres i refugis antiaeris de la Guerra Civil (1936-1939), Segona Guerra Mundial (1940-1945) i dictadura franquista (1939-1975).